Teatre per tota la família!

Programació de la temporada 2012-13

Avui m’agradaria escriure sobre la feina que es fa des del Guasch Teatre de Barcelona. Aquest és un petit teatre de barri que fa una tasca molt important. Fer temporada de teatre infantil!

Molts cops la gent creu que el teatre pensat per nens és quelcom amb menys valor. Els grans professionals no fan obres infantils. Per això, a vegades podem caure en la temptació o en l’error d’associar teatre per a nens com a teatre de menys qualitat i no és així.

Aquest petit teatre del carrer Aragó fa cada mes una nova proposta teatral amb cinc funcions per cap de setmana. Des del mes de setembre fins el mes de juliol 11 mesos seguits de teatre sense interrupció. 11 mesos formant petits espectadors que seran el públic de les produccions futures de teatre per adults. Crec que molts cops no es té en compte o no es dóna importància a la quantitat de companyies de teatre per infants que fan una gran tasca. A part, per molts actors és una sortida professional molt valida per poder viure d’allò que els agrada, el teatre.

Aquesta temporada al Guasch teatre es podran veure funcions per a tots els gustos com La Sireneta, els 3 porquets, el rei de la jungla, el mag d’oz... 11 contes per atrapar els més petits i fer-los somiar.

Avui he pogut veure les cares dels nens. Unes caretes il·lusionades que han rigut, han aplaudit i que en algun moment potser han patit per els seus personatges preferits. Al acabar i sentir els comentaris dels nens no tinc cap dubte que avui més d’un jugarà a ser el príncep Èric o la sireneta Ariel. 

Guasch Teatre 

Aragó, 140

934513462

info@guaschteatre.com

Celobert al Goya

Celobert de David Hare i dirigida per Josep M· Pou ens relata la història de dos mons. El món del capitalisme i el món més progressista. Dos esferes que xoquen i que es veuen representades per Tom Sargent un empresari del món de la restauració interpretat per Josep M· Pou i una professora idealista de barri marginal Kyra, Roser Camí. Aquests dos personatges es troben en el fred loft de Kyra després de 4 anys de no veure’s quan havien sigut amants i ella havia treballat a casa d’ell amb tot el luxe que suposava.  Tom li explica que la seva dona ha mort fa un any de càncer cosa que ella sap des d’aquella tarda perquè li ha dit el fill del Tom, Jaume Madaula. Tom creu que ara és el moment de recuperar el que havien tingut però, el fet de viure en mons tan separats fa que hi hagi masses discordances. Un text brillant amb molta actualitat en aquest temps de crisis i que té els seus millors moments a la segona part.

Roser Camí espectacular en la interpretació sap donar vida aquest personatge i fer-lo molt realista. Encarna una persona amb molts principis i molt segura del que creu i del sentit que té tot allò que fa.  Pou també aconsegueix encarnar un personatge fred però, que es despulla davant l’espectador. Pou és un monstre de l’escena però, en algun moments puntuals costava seguir-lo ja que es perdien algunes paraules del text. El paper del fill surt només a l’inici i al final de l’espectacle i és  un punt d’unió entre els dos personatges. Molt correcte Madaula en el personatge de nen de 18 anys.

Una obra plena d’actualitat que es defensa amb gran magistralia sobre l’escenari del Goya. 

El divan, una petita perla

Ahir vaig anar a veure El divan al cafè teatre el Llantiol. Primer de tot dir que mai havia estat en aquest espai tant particular i diferent de Barcelona. Una petita sala en el cor del Raval. La gràcia i el que diferencia aquesta sala és la proximitat que tens amb els  actors i que al mateix temps que pots veure l’obra tot fent una beguda.

L’obra és una comèdia dirigida, escrita i interpretada per Bernat Muñoz. Ens situem en una consulta d’una psicòloga (Karen Gutiérrez) qui té problemes amb el seu marit. Aquesta rep els seus nous pacients i et vas endinsant amb els seus problemes que cada vegada són més delirants, problemes domèstics amb grans dosis d’humor.

La feina d’interpretació per part dels actors és molt bona, tots els personatges són molt estereotipats per tal de poder-nos riure de situacions que poden ser quotidianes però des d’una distancia.  Van atrapar al públic des d’un bon inici i el van portar fins allà on ells van voler. Els actors eren Alba Nortes en el paper de la dona, Noé Blancafort com a Boxeador, Juanma Chilet com a company i Bernat Muñoz com a marit.

Aquesta obra porta dos anys i mig en cartellera els dijous en el Llantiol. Malauradament aquest és l’últim mes que estan en cartell però, ja van anunciar un propera obra de cara a la propera temporada.

Ha destacar la interpretació de la Karen Gutiérrez, genial en el paper de la psicòloga i Alba Nortes també brutal en el seu paper de dona. Si haig de dir el que menys em va agradar va ser, al meu entendre, l’excés d’ús de projeccions que en alguns moments estaven molt justificades i aportaven un plus a l’escena però en d’altres trencaven el ritme aconseguit pels actors.

Una petita perla a l’escena de Barcelona que encara teniu temps de veure. Una bona teràpia per riure i desconnectar durant els 80 min  que dura la representació.

Moltes felicitats a la companyia Kamaleonik i llarga vida! 

A força de cançons, un musical de petit format

Feia temps que no escrivia però, l’altre dia al anar al Guasch Teatre, em van entrar moltes ganes de que el coneguéssiu.

A força de cançons és un musical sense gran ambició però que aconsegueix un resultat excel·lent. 5 actors a l’escenari ens fan vibrar i emocionar amb cançons de la nova cançó. Per la meva curta edat hi havia algunes cançons que no coneixia però, totes elles em van arribar. Realment em va sorprendre la vigència que moltes d’aquestes cançons tenen encara a l’actualitat. Alguns dels temes que poden escoltar a l’espectacle són: No encenguis l’espelma de Josep M· Andreu i Ricard Miralles,  La fera ferotge d’Ovidi Motlló, Antònia de Pere Tapies, País Petit de Llach, La Confessió de Joan Isaac, entre altres.

A força de cançons està dirigida per Pau Doz i interpretada per ell mateix, per la Laura Olivella, Albert Doz, Xavi Duch i la coneguda Elena Gadel.

La història és ben simple. El protagonista, el Joan (Pau Doz),  surt de la capsa (el seu món) i arriba a un circ, podríem dir-ne el món real. Allà es trobarà amb  diferents personatges com el domador i mestre de cerimònies (Xavi Duch) , la fera (Elena Gadel), la ballarina (Laura Olivella) i el forçut (Albert Doz). En Joan coneixerà com viu aquesta gent  i les relacions que hi ha entre ells.

La història en sí no deixa de ser una metàfora però realment la força, com el nom ens indica, ve a través de les cançons. Per part seva hagués estat molt fàcil caure, com molts musicals d’aquest estil, a posar cançons una darrera l’altra i crear un argument al seu voltant. Crec que aquest musical té una història ben trobada i tot i que les cançons són el fil conductor no estaven posades amb calçador com pot passar en musical amb cançons existents.

A destacar la interpretació de Xavi Duch qui aporta grans dosis d’humor a l’espectacle i qui es guanya la resposta del públic des d’un bon inici. Altres coses a destacar és la veu d’Elena Gadel que ens aporta una dosis de sensibilitat i glamour a més de grans moments com un de mim o la cançó final, la confessió que és espectacular. Com a coses a millorar és el fet que la música està enregistrada i a més hi havia algun problema puntual de micròfons sobretot al principi de l’espectacle.

Vull felicitar la iniciativa d’aquest espectacle per treure de sota la catifa algunes cançons i d’aquesta manera gent més jove les podem conèixer. Per desgràcia, com passa amb espectacles que al darrera no tenen grans campanyes de publicitat i comunicació ja arriba al seu final. Tot i així teniu l’oportunitat d’anar al Guasch Teatre aquest divendres 29 a les 21h, el dissabte a la mateixa hora i diumenge a les 19h. 

Taxi, una comèdia esbojarrada!

Ara farà gairebé un any quan vaig decidir llençar-me en aquest projecte. Segurament semblarà una tonteria, ja que el projecte no és res més que dirigir una obra de teatre amateur amb adults. Havia dirigit amb anterioritat però nens i sabia que seria molt diferent i per això volia ajuda. Vaig fer una recerca per decidir quina obra volia dirigir i finalment va ser Taxi de Ray Cooney. Creia que aquesta podia ser una gran obra ja que sempre m’havia fet gràcia dirigir una comèdia. Un cop tenia el llibret de l’obra vaig demanar ajuda a una persona que m’ha ensenyat molt en el món del teatre i que sabia que faríem un gran tàndem en la direcció. Vam presentar l’obra a la reunió de directors del març del 2010 i després va ser aprovada per la junta del teatre. Ara ens calia decidir el repartiment. Saber quins actors volíem que fossin els nostres companys de viatge, els nostres particulars  taxistes. Els dos vam fer el nostre repartiment, el vam posar en comú i vam crear el repartiment final de Taxi, per sort el veiem molt semblant. Després vam buscar un equip tècnic que ens ajudés amb el tema de llums, so, maquillatge, decorats, atretzzo, cartell... Mil i una coses que s’han de tenir en compte en un muntatge per senzill que pugui semblar ja que clar, estem parlant d’un grup d’aficionats.

Finalment vam començar el procés de creació amb els actors. Prèviament havent fet el lliurament de guions i explicant les expectatives i inquietuds inicials.

Els assajos van començar tal com es va acordar. Primer muntatge de l’obra sense disposar d’escenari, després intentar transmetre el que volíem dels seus personatges. En aquest cas al ser una comèdia frenètica hi ha molt moviment i a part té un gran afegit, l’escenari està dividit en dos parts que són les dues cases. Després de les festes nadalenques vam gaudir del fet d’estar a l’escenari. En aquell moment encara no estava tota l’obra muntada però vam aprofitar per remuntar-la amb l’espai definitiu tot el que ja estava muntat i acabar de muntar l’obra. Paral·lelament veiem com les parets de casa la Barbara i la Mary anaven creixent i representant els dos espais. Un cop l’obra ja estava acabada gran feina era dels actors però Taxi és una obra de difícil guió, ja que les frase d’abans a la teva potser no tenen res a veure o perquè simplement són converses entrecreuades. Un element tan important com el guió ens ha fet patir una mica més del compte.

L’obra està acabada, els actors estan molt bé en el seu paper ara ja no queda res. Aquesta última setmana ens ha servit per polir alguna cosa i que els actors hagin fet un últim espring. Sempre s’ha dit que la última setmana es fa màgia, i en aquest cas ha estat molt cert. Ara sobretot el que ens falta és el PÚBLIC. Un gran esforç, molta feina, feina de mesos i  ens sentim ben pagats amb el simple fet de veure una sala plena i un públic al que li fem passar una bona estona. Una estona de desconnexió de la vida rutinària per entrar a una vida més frívola on es pot riure de tot i tothom.

Agost, Tracy Letts

Em feia por anar-la a veure ja que tothom n’havia parlat molt bé, potser massa. Quan diverses persones t’elogien una obra després el que acostuma a passar és que t’esperes més del que realment hi ha. En aquest cas NO ha estat així. Agost a la sala gran del Teatre Nacional és una obra mestre, premiada amb un Tony a la millor peça teatral i el Premi Pulitzer l’any 2008. Aquesta és una obra de 4h de durada amb dos entreactes, i tot i la durada no es fa gens llarga. Passen tantes coses sobre l’escenari del TNC, convertit en una casa de nines, que gairebé no te’n doncs ni compte. Gran posada en escena i uns actors a l’escenari que representen el bon saber fer del teatre català. Personatges que ballen al so i música del seu director Sergi Belbel i amb la gran partitura de Letts. És una obra que val la pena de veure, l’únic problema és la manca d' entrades. Tot i fer-se a la sala gran i allargar alguns dies no hi ha ni una sola entrada.

Es tracta d’una obra en la que passen una gran varietat d'accions i la majoria exagerades, tot i així són totalment creïbles i t’endinsen en el món d’aquesta família. A  d’estacar la gran Anna Lizaran en el paper de la matriarca de la família però darrera d’ella les tres filles amb noms tan coneguts com Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German. El repartiment el completen actors i actrius com: Maife Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola, Abel Folck, Clara de Renom, Carles Velat, Oscar Molina, Almudena Lomba i Manuel Veiga. Tots ells impecables.

Una comèdia, com ells mateixos la defineixen, àcida i punyent sobre la família en el segle XXI.

La nit de sant Joan de Dagoll Dagom

Represa del musical de Dagoll Dagom. Jo no vaig veure la primera Nit de Sant Joan, per una clara raó, no havia nascut. De totes maneres havia fet l’obra en un grup de teatre amateur.

Crec que a l’obra li falta una mica de força ja que en moments decau. La primera part es gairebé igual que en la primogenioa, en canvi a la segona part trobem més canvis. Si haguéssim de destacar remarcaríem la segona part i en especial el Gran Jordit. Segurament el que ajuda a aquesta escena és el decorat, un decorat de paper, un tipus de decorat que ens porta a una altra època. Uns decorats que ara gairebé no veiem més que en alguns grups de teatre amateur i que tenen al meu entendre molt d’encant. També la coreografia li dóna força i ens porta a un paral·lel desaparegut. Com a punts forts de l’espectacle podem destacar el treball actoral, poques vegades veus actors fent musicals ja que gairebé sempre són cantants i ballarins però que no saben actuar. El més fluix és la senzillesa de les coreografies. Del tema musical jo no n’entenc molt però clar a un li sobta no sentir aquestes músiques cantades pel Sisa.

És obligatori mencionar la nova sala de teatre, l’Arteria Paral·lel. Un nou lloc de teatre a Barcelona això diu molt a favor de la ciutat i les ganes de cultura. Esperem que sigui presagi de gran temporada teatral a Barcelona. Ara a més comencem a sentir notícies sobre la compra del Teatre Arnau per part de l’Ajuntament