sábado, 26 de febrero de 2011

Taxi, una comèdia esbojarrada!

Ara farà gairebé un any quan vaig decidir llençar-me en aquest projecte. Segurament semblarà una tonteria, ja que el projecte no és res més que dirigir una obra de teatre amateur amb adults. Havia dirigit amb anterioritat però nens i sabia que seria molt diferent i per això volia ajuda. Vaig fer una recerca per decidir quina obra volia dirigir i finalment va ser Taxi de Ray Cooney. Creia que aquesta podia ser una gran obra ja que sempre m’havia fet gràcia dirigir una comèdia. Un cop tenia el llibret de l’obra vaig demanar ajuda a una persona que m’ha ensenyat molt en el món del teatre i que sabia que faríem un gran tàndem en la direcció. Vam presentar l’obra a la reunió de directors del març del 2010 i després va ser aprovada per la junta del teatre. Ara ens calia decidir el repartiment. Saber quins actors volíem que fossin els nostres companys de viatge, els nostres particulars  taxistes. Els dos vam fer el nostre repartiment, el vam posar en comú i vam crear el repartiment final de Taxi, per sort el veiem molt semblant. Després vam buscar un equip tècnic que ens ajudés amb el tema de llums, so, maquillatge, decorats, atretzzo, cartell... Mil i una coses que s’han de tenir en compte en un muntatge per senzill que pugui semblar ja que clar, estem parlant d’un grup d’aficionats.
Finalment vam començar el procés de creació amb els actors. Prèviament havent fet el lliurament de guions i explicant les expectatives i inquietuds inicials.
Els assajos van començar tal com es va acordar. Primer muntatge de l’obra sense disposar d’escenari, després intentar transmetre el que volíem dels seus personatges. En aquest cas al ser una comèdia frenètica hi ha molt moviment i a part té un gran afegit, l’escenari està dividit en dos parts que són les dues cases. Després de les festes nadalenques vam gaudir del fet d’estar a l’escenari. En aquell moment encara no estava tota l’obra muntada però vam aprofitar per remuntar-la amb l’espai definitiu tot el que ja estava muntat i acabar de muntar l’obra. Paral·lelament veiem com les parets de casa la Barbara i la Mary anaven creixent i representant els dos espais. Un cop l’obra ja estava acabada gran feina era dels actors però Taxi és una obra de difícil guió, ja que les frase d’abans a la teva potser no tenen res a veure o perquè simplement són converses entrecreuades. Un element tan important com el guió ens ha fet patir una mica més del compte.
L’obra està acabada, els actors estan molt bé en el seu paper ara ja no queda res. Aquesta última setmana ens ha servit per polir alguna cosa i que els actors hagin fet un últim espring. Sempre s’ha dit que la última setmana es fa màgia, i en aquest cas ha estat molt cert. Ara sobretot el que ens falta és el PÚBLIC. Un gran esforç, molta feina, feina de mesos i  ens sentim ben pagats amb el simple fet de veure una sala plena i un públic al que li fem passar una bona estona. Una estona de desconnexió de la vida rutinària per entrar a una vida més frívola on es pot riure de tot i tothom.

lunes, 3 de enero de 2011

Agost, Tracy Letts


Em feia por anar-la a veure ja que tothom n’havia parlat molt bé, potser massa. Quan diverses persones t’elogien una obra després el que acostuma a passar és que t’esperes més del que realment hi ha. En aquest cas NO ha estat així. Agost a la sala gran del Teatre Nacional és una obra mestre, premiada amb un Tony a la millor peça teatral i el Premi Pulitzer l’any 2008. Aquesta és una obra de 4h de durada amb dos entreactes, i tot i la durada no es fa gens llarga. Passen tantes coses sobre l’escenari del TNC, convertit en una casa de nines, que gairebé no te’n doncs ni compte. Gran posada en escena i uns actors a l’escenari que representen el bon saber fer del teatre català. Personatges que ballen al so i música del seu director Sergi Belbel i amb la gran partitura de Letts. És una obra que val la pena de veure, l’únic problema és la manca d' entrades. Tot i fer-se a la sala gran i allargar alguns dies no hi ha ni una sola entrada.
Es tracta d’una obra en la que passen una gran varietat d'accions i la majoria exagerades, tot i així són totalment creïbles i t’endinsen en el món d’aquesta família. A  d’estacar la gran Anna Lizaran en el paper de la matriarca de la família però darrera d’ella les tres filles amb noms tan coneguts com Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German. El repartiment el completen actors i actrius com: Maife Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola, Abel Folck, Clara de Renom, Carles Velat, Oscar Molina, Almudena Lomba i Manuel Veiga. Tots ells impecables.
Una comèdia, com ells mateixos la defineixen, àcida i punyent sobre la família en el segle XXI.