La nit de sant Joan de Dagoll Dagom

Represa del musical de Dagoll Dagom. Jo no vaig veure la primera Nit de Sant Joan, per una clara raó, no havia nascut. De totes maneres havia fet l’obra en un grup de teatre amateur.

Crec que a l’obra li falta una mica de força ja que en moments decau. La primera part es gairebé igual que en la primogenioa, en canvi a la segona part trobem més canvis. Si haguéssim de destacar remarcaríem la segona part i en especial el Gran Jordit. Segurament el que ajuda a aquesta escena és el decorat, un decorat de paper, un tipus de decorat que ens porta a una altra època. Uns decorats que ara gairebé no veiem més que en alguns grups de teatre amateur i que tenen al meu entendre molt d’encant. També la coreografia li dóna força i ens porta a un paral·lel desaparegut. Com a punts forts de l’espectacle podem destacar el treball actoral, poques vegades veus actors fent musicals ja que gairebé sempre són cantants i ballarins però que no saben actuar. El més fluix és la senzillesa de les coreografies. Del tema musical jo no n’entenc molt però clar a un li sobta no sentir aquestes músiques cantades pel Sisa.

És obligatori mencionar la nova sala de teatre, l’Arteria Paral·lel. Un nou lloc de teatre a Barcelona això diu molt a favor de la ciutat i les ganes de cultura. Esperem que sigui presagi de gran temporada teatral a Barcelona. Ara a més comencem a sentir notícies sobre la compra del Teatre Arnau per part de l’Ajuntament

La majoria dels suïcidis són en diumenge

No tenia intenció de veure-la però una amiga em va dir que li havien tocat unes entrades per aquesta obra amb el concurs d’una revista. Resulta que ella no podia anar-hi i li sabia greu deixar-les perdre. La noia en qüestió em va fer un paper per poder anar a buscar les entrades. A la taquilla em van donar les entrades, les vaig agafar i de sobte vaig veure que em reclamen 16€! Vaig al·lucinar ja que estava convençut que eren un premi. La senyora de taquilla em va dir que el premi era el 50% del preu. Només dir que al final de l’obra podies agafar vals del 50% de descompte, quin gran premi!

Un cop dit això podem dir que és una obra diferent. Tota l’acció passa al dormitori de la parella dels dos actors de l’obra (Mercè Martínez i Borja Tous). La majoria dels suïcidis són en diumenge va sobre la comunicació d’una parella addicta a la feina. Aquesta, de cop i volta, gairebé sense adonar-se tenen un dia lliure, un dia per ells dos i fer el que realment vulguin. Què passa si llavors descobreixen que no tenen res en comú? 

Obra sense grans pretensions que aconsegueix despertar els somriures dels espectadors però que a la vegada en alguns moments es fa una mica feixuga. Una obra que val la pena sobretot per l’actuació dels seus actors, sobretot ella, ja que el guió, per dir-ho d’alguna manera  és una mica surrealista.

La majoria dels suïcidis són en diumenge amb direcció de  Jordi Villà i Zapata està  a la Sala Muntaner fins el mes de desembre.

Misteri de dolor, un clàssic al Nacional

No és estrany que la majoria de clàssics catalans es representin al TNC ja que és el teatre encarregat de tenir una major varietat teatral  i és el teatre públic per excel·lència.

Misteri de dolor d’Adrià Gual estava fins aquest diumenge  a la sala petita. A mi personalment m’agrada aquesta sala ja que que és molt propera és una sala que m’atrau no com la Sala Gran amb la seva gran fredor.

Misteri de dolor es basa en un triangle amorós entre Mariagna (Mercè Arànega) una dona forta casada en segones núpcies amb Silvestre (Ernest Villegas) un noi més jove que ella. L’altra punta del triangle és Mariagneta (Maria Rodríguez) filla del primer matrimoni  de la seva mare.  A part també és suma una quarta persona en discòrdia el pretendent de Mariagneta. Una obra basada en l’amor i l’odi irracional. Podríem parlar que són dos triangles que es creuen ja que dos dels tres vèrtex són iguals.

M’agradaria remarcar la força dramàtica de Mercè Aranega que porta el pes de l’obra i és el pilar d’aquesta. La resta de personatges tenen majoritàriament problemes de dicció ja que molts cops costa entendre el que s’està dient. Cal destacar la manca de credibilitat dels actors secundaris, amb papers molt curts. Al final de l’obra aquests donen una gran notícia i no és gens creïble.

Tot i això crec que en general l’obra està ben resolta explotant al màxim els moments més sensuals que aquesta permet al director (Manuel Dueso).

Finalment m’agradaria destacar el decorat hiperrealista que ajuda molt a ambientar l’acció. 

Agatha Christie, Trampa per a ratolins

Potser no ho hauria de fer però aprofitaré l’avinentesa per fer un petit homenatge a la gran reina del crim, Agatha Christie. Per què? Doncs per diferents motius primer de tot perquè aquest any celebrem el 120è aniversari del seu naixement i a més perquè aquest cap de setmana represento un de les seves obres més celebres, Trampa per a ratolins.

Aquesta senyora amb una vida personal apassionant va escriure més de 80 novel·les i obres de teatre. La gran majoria han estat portades a la gran pantalla.

L’obra que representarem aquest cap de setmana és Trampa per a ratolins. Aquesta té l’honor de ser segurament la més coneguda o de les més ja que s’ha representat a Londres durant 35 anys.

Sinopsi

Un jove matrimoni obra una residència, Monkswell Minor . És el dia de la inauguració, la casa està plena i per les notícies informen de la mort d'una senyora a Londres. Hores després un sergent de la policia arriba a la casa dient que a l'escena del crim s'ha trobat una llibreta amb la direcció d'aquesta residència juntament amb les notes d'una cançó que deixa entreveure que hi hauran més morts.

Quina relació tenen els presents a la casa amb l'assassinat? Es troba l'assassí a la residència? Hi haurà alguna nova víctima entre els 8 personatges?

El misteri està assegurat!

Si voleu saber com acaba aquest dissabte dia 6 a les 21h i diumenge 7 a les 18h. 
Lloc: Casal Corpus Grup de Teatre Bailén 175

Fugadas al teatre Goya

Seré molt tòpic si dic que Fugadas de  Pierre Palmade i Christophe Duthuron és un cant a l’amistat a més d’una  road comedia, ho sé.

Aquesta obra ha estat al Teatre Goya amb la direcció de Tamzin Townsend   fins fa un parell de setmanes amb les dos grans i carismàtiques actrius  María Galiana y Berta Ojea. Només elles dos a l’escenari amb un muntatge que es basa amb la projecció audiovisual per poder mostrar els diferents espais on transcorre l’acció. Ara l’obra segueix fent gira per l’estat.

L’argument de l’obra és molt simple. Dos dones, una mestressa de casa i una senyora que està a la residència, decideixen fogar-se per canviar la seva vida. Volen acabar amb el que estan vivint i començar de nou. Amb aquest viatge podem veure com elles aconsegueixen treure tot el que portaven dins la seva motxilla vital i es despullen davant de l’espectador explicant la seva vida.

És una obra amb un muntatge intermitent a causa de la quantitat de foscos que hi ha entre escena i escena. Una obra pel lluïment de les dues actrius però de senzillesa dramàtica. Una obra pensada per un públic de certa edat que es poden veure identificats amb els dos personatges. 

Teatre : Salvem les balenes … i el meu matrimoni què?

L’obra va sobre les relacions de parella. Els protagonistes fa 8 anys que són casats. La parella entra en una rutina però només se’n adona ella (Laura Sancho) ja que ell  (Ramon Godino) no és conscient del buit que la seva dona té amb la seva relació .  Ell creu que el que necessiten no és res més que un fill, que aquest pot ser el bàlsam que necessiten. Per altra banda, ella veu clarament que no hi ha la “xispa”, ni la passió. També hi ha el personatge de la mare d’ella (Carme Contreras) que vol ser àvia costi el que costi. Ella s’anirà ficant en la vida de la parella causant la rialla del espectador. Per acabar d’arrodonir la història tenim un atractiu  reparador de persianes (Joan Sureda).

És tracte d’una obra de petit format, amb un espai escènic acollidor, petit amb els actors a tocar d’escenari. Una sala amb poc aforament però amb molt caliu.

Els espectadors a la sala no esperaven veure un gran espectacle, anaven amb la idea de passar una estona agradable i divertida.

Podríem definir-la com una divertida i fresca comèdia per passar una bona estona. 

A destacar la GRAN actriu  Carme Contreras que aconsegueix enganxar a l’espectador des del minut 0. 

Presentació del meu primer blog de teatre. Alcem el teló!

Avui és un dia especial. A la universitat ens ha vingut a fer una conferència una community manager d’una marca d’assegurances. Ens ha fet diverses preguntes només començar i una d’elles era si disposàvem de blog. Ens ha dit que el tema d’aquest era el de menys i que l’important era tenir el teu propi blog i sobre alguna cosa que t’agradi. A mi ja feia temps que em picava el cuquet per dintre i m’havia passat pel cap la idea d’obrir un blog, un blog de teatre. Sí, per què no? Obrir-ne un sempre ho havia trobat molt agosarat però m’he decidit, vull tenir un petit reducte teatral. De broma sempre he dit que la primera paraula que vaig aprendre a dir va ser TEATRE. Evidentment no és així però ja amb cinc anyets em vaig apuntar a un grup de teatre amateur del barri de gràcia, el Casal Corpus grup de Teatre.

Avui comença aquest projecte, amb por, amb inseguretats però sobretot amb il·lusió. Avui és l’inici i espero que tingui una llarga vida, aquest és el meu propòsit i espero complir-lo.

La idea es poder anar escrivint de les obres de teatre, bàsicament, que pugui anar veient o que hagi vist fa poc.

Espero que si algú llegeix aquestes quatre ratlles les vegi amb bons ulls. Sabent  que qui està darrera no és més que un simple espectador que intenta observar el panorama teatral, sempre que la butxaca li permeti, d’una forma inocent i partint del seu criteri.

Gràcies .

Alcem el teló!